I quinze... insufla! Va, passa l'adrenalina i continuem el massatge cardíac!
Fa una hora sols existia la algoritme de la reanimació cardiopulmonar avançada... I es que m'estaven fent un examen pràctic de si se o no com actuar en cas d'aturada cardiorespiratoria! Portava uns dies bastant atabalat... s' han ajuntat en pocs dies congressos, presentacions radiologiques, vida social, preparar el viatge, guàrdies, cursos i avaluacions... molt atabalat vaja!
I és que el darrer any ha estat frenètic! Començar la residencia, començar a ser metge per fí!
Ha estat un any genial, dur però genial! Les guardies et deixen KO, però quan surts al carrer, i et toca el sol a la cara despres de 25-26 hores tancat sense veure la llum natural... Se't passa tot! I a la boca et quesa el regust de la feina feta, del que has après i dels nens que has atès.
La pediatria... al meu darrer blog, andreuroca.blogspot.com.es, quan vaig marxar tres mesos al sudest asiàtic, just després del MIR, està ple de dissertacions sobre quina especialitat havia d'escollir. Tenia molta por d'equivocar-me. No tenia res clar! Trobaria a faltar la cirurgia si triava una especialitat mèdica? Seria feliç sent metge de capçalera? Hi vaig donar mil i una voltes! Finalment em vaig decidir per Pediatria. Si la cagues... et fots i continues o repeteixes l'infern del MIR...
I quan va arribar el dia en el que adjudicaven places... Dr. Roca i Bajona: pediatria a l'hospital de Terrassa! No era ni de lluny la meva primera opció... havia fallat al acabar en un hospital de segon nivell? Em vaig sentir com a tal... amb la nota que tenia altres anys hagués entrat a Barcelona! La sort ja estava repartida.
Doncs un any després puc dir que NO em vaig equivocar! La pediatria: no triaria mai una altra cosa! Els nens són una canya! T'alegren el dia amb qualsevol vajanada! I són tan agraïts de tractar! T'arriben fatal per la porta i en un tres i no res els tens jugant i corrent pel passadis! Almenys és així la gran majoria de vegades! I quan no, almenys sents que estas lluitant per una vida que val la pena! S' ha d'anar a per totes! Repeteixo, els nens són genials!
I si... ploren... però ja és música de fons. Prefereixo això que la coprolalia d'un demenciat amb mala ganya.
I si... vomiten, però que preferim, el vomit d'un nen de tres anys i 20kg... o el d'un home de 80kg? Jo ja he triat.
I si... algún nen es mor, però això ajuda a crèixer i si has pogut ajudar en quelcom encara més.
I l'hospital? Al principi pensava que l'havia pifiada. Deriva aquí, no tenim eco per allà... fa una mica de rábia! A l'estiu passat vaig pensar fins i tot en repetir el MIR! Sobretot perquè els tenia por als adjunts. Sentia crits per tot arreu, encara que no anessin amb mi, cada matí. Tenia por que em toqués el rebrer...i més d'un cop em va tocar. I jo que sempre he estat un xulo intolerant a l'autoritat... portava molt malament això de tenir 20 adjunts manant-me tot el dia... i a sobre es passen el dia contradient-se els uns als altres! Sembles tonto tot el dia! No ets ningú, i s' encarreguen de que no se t'oblidi. Això si, treballaras com el que més. Però poc a poc m'he anat adaptant. I amb el temps els he agafat estima a aquells que han estat mes propers a mi, residents o adjunts, i aquells que més m'han ensenyat. I per sort en són un munt!
Poc a poc l'hospital s' ha transformat. El que era una jungla a la que havies d'entrar amb matxet, a ser casa meva i sentir-m'hi ben còmode. O potser és que jo ara sóc més tarzan??
I imfermeria? Són un sol! Ens ho passem pipa! Sense infermeria l'hospital seria més gris!
Total, que cada dia em llevo amb ganes d'anar a la feina i tot i que em molesta no tenir temps per mi estic content.
A més a més el fet d'estar a Terrassa s'ha demostrat beneficiós a diferents nivells. A l'hospital, al ser més poca gent, estan més per tu. Al ser mes barat, em puc permetre pagar un pis per mi solet (oh! Que bé que es viu sol!)! Estic més a prop de Solsona, Terrassa m'agrada molt, sense l'atabalament de barcelona, i que així he conegut a l'Anna, la R1 de interna amb la que ens ho passem bomba! I que juntament amb la Irati hem format una petita familia egarenca! Que seria jo sense les paelles postguardia que em fa l'Anna???? Jo li dic la mama Anna!
I bé, continuo solter, de moment no he trobat la meva mitja taronja! On s'estarà amagant?? No se... no hi ha pressa.
I aquí estem, a punt de marxar de nou!
Aquesta sera la unica entrada escrita... he decidit que aquesta vegada faré un videoblog!!
